“El coronavirus és un advertiment de la natura per fer-nos adonar què passa quan deixem de contaminar”
Tatiana Blanqué (1971) és una artista visual santcugatenca. Es va llicenciar en Belles Arts, en l’especialitat de pintura, a la Universitat de Barcelona l’any 1996. Al llarg de la seva trajectòria professional ha realitzat diverses exposicions a Sant Cugat però també a Catalunya, a la resta de l’Estat espanyol i a Europa. La natura és actualment la protagonista de les seves obres i la font d’inspiració. La santcugatenca és descendent d’una família relacionada amb el món de la moda, la fotografia i el disseny. Blanqué viu aquest confinament amb família i treballant des del seu estudi que té instal·lat a casa. Per a l’edició d’abril de la revista Sant Cugat Magazine ens regala una portada molt especial que uneix l’art, la natura i l’actualitat. Gràcies Tatiana!
Tatiana, abans de tot, com estàs vivint aquest confinament?
Tancada, amb la família, i treballant des de casa. Amb ganes de sortir!
Tens l’estudi a casa?
Sí, i per aquest motiu no estic notant un canvi bèstia amb el confinament perquè abans ja treballava des de casa.
Com et defineixes artísticament?
Observadora de la natura i de les petites coses i amb ganes de comunicar petits pensaments. Soc una persona amb molta paciència, amb ganes de fer bé les coses i amb cura. També m’agrada anar molt a la meva i em defineixo com una persona lliure i que encara em queda molt per aprendre.
Ets l’autora de la portada d’aquest número de la revista Sant Cugat. Què ens pots explicar de la portada?
La feina dels artistes també és portar i ensenyar el que està passant. He seguit amb la línia que estat treballant fins ara i l’he adaptat a la situació actual que ens trobem, el confinament i la crisi sanitària per coronavirus. Parlo de la importància de la natura i que aquesta significa salut. He fet un paral·lelisme entre la bellesa de la natura i el moment en què ens trobem, utilitzant una eina que ara fem servir tots: les mascaretes.
Com afecta un fet històric, com la crisi del coronavirus, en el procés creatiu d’un artista?
Suposo que a cadascú l’afecta de manera diferent. Personalment, abans del coronavirus estava molt en marxa i em trobava en un dels moments de la meva carrera professional que estava més activa. I de sobte es va parar tot i aquesta parada em va afectar. Vaig haver de fer una mica d’introspecció, parar i recapacitar. M’ha costat unes dues setmanes poder tornar a sentir-me còmode i tornar a treballar. També m’ha servit per posar al dia les meves xarxes socials! Ara començo a trobar el camí.
I a partir d’ara també canviaran les teves obres?
No sé. Potser d’aquí a un temps es podrà veure. El llenguatge sempre serà el mateix però el que pot canviar són els suports.
Creus que es potenciaran les galeries i exposicions virtuals?
Ens estem reinventant i ho estem veient amb les finestres dels artistes, com galeries i museus. El món de l’art s’ha hagut de posar les piles. És evident que canviaran les coses i el coronavirus farà que ens replantegem com estem treballant, ja que ara s’ha parat tot i la cultura és el fonament d’una societat.
La Generalitat i l’Ajuntament de Sant Cugat han promès ajudes pel sector cultural. Aquestes ajudes són ara més necessàries que mai?
Sempre són necessàries les ajudes en el món de la cultura. És evident que actualment es necessita ajuda, com qualsevol altra empresa. Però els propis creatius hem de ser el motor. Sempre hem estat oblidats perquè les coses en la nostra societat es mesuren pel benefici econòmic.
Intentem ser optimistes. Quina lliçó aprendrem d’aquesta crisi?
Doncs que la cultura és una part i un suport molt important. Ara que estem a casa confinats que fem? Doncs mirem pel·lícules, visitem museus virtuals i escoltem conferències. Com ens entretenim aquests dies? Doncs amb cultura. Està bé que les administracions ens tinguin presents aquests dies però que no s’oblidin després.
Canviem de tema. La teva àvia paterna va ser fotògrafa a la Barcelona de principis del segle XX.
Ella era fotògrafa i tenia una petita casa de fotografia a la Barceloneta. I en aquella època feia fotografies de comunions i casaments i llavors les retocava. Va ser de les primeres dones fotògrafes a Barcelona. Suposo que el meu vessant artístic em ve d’ella i també del meu avi que era sastre. Potser em tira més el tèxtil que la fotografia, tot i que aquesta cada dia m’agrada més!
Com vas començar en el món de l’art?
De fet sempre m’havia agradat pintar i de petita tot el dia pintava i dibuixava. Quan va arribar el moment de plantejar-me quina carrera volia estudiar tenia diferents opcions com Història de l’Art, Arquitectura tècnica, decoració i interiorisme però al final vaig veure claríssimament que allò que se’m donava bé eren les arts plàstiques i visuals. I per aquest motiu vaig estudiar Belles Arts i vaig començar aquesta aventura.
Dius que vols trobar l’autenticitat de la nostra realitat.
Que poètic! Doncs l’autenticitat és allò que no està contaminat i que res l’ha influenciat. Va haver-hi una època que pintava persones nues i les feia sense roba per buscar la veritat de les coses.
I com vas arribar a la natura?
Buscant aquesta autenticitat em vaig adonar que una cosa que mai m’havia atret era la natura. Potser perquè sempre l’havia tingut molt a l’abast, i a vegades quan ho tens tant a l’abast no t’adones que ho tens. Llavors vaig començar a veure i observar la natura d’una altra manera. L’arbre, com objecte, m’interessa moltíssim estèticament i com a concepte. I a més sempre em fixava amb els mateixos tipus d’arbres, el pi blanc.
I per què el pi blanc?
El seu creixement és bastant ràpid i tiren sempre cap amunt. Soc una persona lenta amb els processos i quan una cosa no em surt ho torno a intentar i m’aixeco de nou. Em vaig adonar que em sentia molt identificada amb la natura perquè el seu procés és molt lent. En el cas del pi blanc té la capacitat de tirar cap amunt i de buscar sempre una sortida. És un concepte amb el qual em sento molt identificada.
La part positiva del confinament és que els nivells de contaminació s’estan reduint i la petjada l’ésser humà ha disminuït.
Fa uns dies parlàvem amb els meus fills sobre si potser aquest virus l’ha creat alguna persona però crec que ha sigut un advertiment de la natura per fer-nos adonar què passa quan deixem de contaminar, de fer soroll, etc. És un toc d’alerta que ens diu que ens hem d’aturar una mica.
